ÚLTIM

Haiku XV · A peu d’arbre

Una fulla cau.

A peu d’arbre la tardor,

mil fulles després.

[Novembre 2024 – Gener 2025]


Haiku XIV · Estiatge

Tot d’una ventada,
tracen el llit eixut d’un
riu, plomalls i canyes.

[Gener – octubre, 2024]


Aforisme · 7 ·

Al temple, soc més jo i soc menys jo.

[Desembre, 10, 2023]


Llescar el pa

La barra de pa és dins la bossa de roba, ajaçada sobre la taula. És una barra de mig prou llarga i prou dobla. El padrí l’estira de dins la bossa i se la posa sota l’aixella esquerra. Assegut a taula, s’acosta el plat del pa, i amb el ganivet de serra a la mà dreta va llescant – i van caient dins del plat – una o dues llesques per cap.

[Novembre, 2022]


Haiku XIII · Calda

El trot d’una mula

aixeca la pols de l’era,

i l’olor del fenc.

[Estiu, 2023]


Sis haikus de primavera (o quasi)

I. (Pètals o volves)

Pètals d’ametller

suspesos dins la borrasca.

Les primeres volves.

II. (Senyalen els insectes)

Un brunzir d’insecte

bat l’alenada primera,

porta primavera.

III. (Senyalen els ocells)

L’última gebrada

sota l’ametller florit.

Piuladissa al sol.

IV. (Argelaga)

De nit és febrer

de matí març ja despunta,

en flor d’argelaga.

V. (Un vol)

És un mateix vol

acordió i papallona,

en temps de lilàs.

VI. (Xerroteig)

Han regat un hort.

Pel niu n’espessiga el fang

una oreneta.

I. Pètals o volves, març 2023.

II. Senyal, desembre 2021.

III. Senyalen els ocells, març 2023.

IV. Argelaga, març 2022.

V. Un vol, abril – agost 2022.

VI. Xerrotejant, abril 2023.


Haiku XII · Xerroteig

Han regat un hort,

pel niu n’espessiga el fang

una oreneta.

[19 d’abril – 22 d’agost de 2023]


L’enciam

Mig inclinat sobre la taula, ell allarga els braços cap a la safata d’enciam, que és al centre. Ara amb la dreta, ara amb l’esquerra, espolsa d’aigua algunes fulles que estira d’una en una per posar-les al plat. Mentre l’omple, encara les trenca una mica i encara que sembla que caiguin atzaroses, cauen amb l’ordre del cada dia. Torna a allargar els braços i agafa la ceba amb la mà esquerra i el ganivet amb la dreta. Amb els braços recolzats al cantó de la taula, la talla sobre el plat mateix on les mitges llunes hi cauen flonges. El setrill el té a prop: primer la sal, després l’oli, el vinagre – de casa, com la ceba i l’enciam – al final. Es redreça sobre la cadira i amb el colze dret sobre la taula menja la primera fulla amb les mans.

[Setembre 2020]


Haiku XI · Flocs o pètals

Pètals d’ametller

suspesos dins la borrasca.

Les primeres volves.

[Hivern, primavera, 2023]


Haiku X · Senyalen els ocells

L’última gebrada

sota l’ametller florit.

Piuladissa al sol.

[Hivern, 2023]


Nadal de 2020

És Nadal al bosc perquè ens hem trobat fora de la llar, aquest cop, per caminar per la intempèrie. Ens ha fet d’establia una covassa on hem dinat al costat d’una barraca de pedra i argamassa. L’arruix, present d’ambre, com a ofrena per repartir i tancar l’àpat. Hem pujat, tots, per solanes i obagues. La vara a la mà de la mare i el fil invisible de la casa de David, del tiet i el pare, per dir-ne nissaga. El bosc d’hivern, més silent, el trenca la nostra fressa i la nostra joia que s’eixampla sota l’hora càlida de l’estrella del dia.

[Nadal, 22 de desembre de 2020]


Haiku IX · Un vol

És un mateix vol

acordió i papallona,

en temps de lilàs.

[Primavera, estiu, 2022]

A Barbara i “le temps du lilas”.


Porta a l’hort

És una porta que porta a l’hort i transporta a temps remots. Per exemple al temps d’Enkidu, amic de Guilgameix, que va ser fet de fang per Aruru, segons l’epopeia. Va perdre l’estepa salvatge quan va compartir set nits amb Xamhat i va menjar pa i va beure cervesa. Des de llavors fer hort és fresc i geniüt, és una gràcia esforçada. I l’aixada contra el crestall i l’herba continua fent els braços forts i bruns, colrats de sol. Joves o vells, són braços antics, perquè són fets de la mateixa argila que la dels primers agricultors. Així com avança l’àngel de la història esberlant cada dia el present, la porta que porta a l’hort transporta a un lloc on, d’entre la runa, s’hi fa créixer un hort, jardí i verger.

[7 d’agost; 7 de setembre]


Braços d’argila

Fer hort és fresc i genuí, desapareix a la posta i reapareix, amb la rosada, quan surt el sol. També és de geniüts, perquè és cosa esforçada que va amb el món. Beu aigua a cor que vols i qui en fa també en beu després d’eixugar-se la suor. Fa vestir amb màniga llarga de lli fins que l’avantbraç s’ha endurit i s’ha avesat a la picor. Quan ja no pica perquè cura, i a més fa més calor, hom s’arromanga la camisa fins a colrar la pell de sol. L’aixada contra l’herba i el crestall, fan els braços forts, quan corre l’aigua descansen. Tant si són joves com si són vells, són braços antics perquè són fets de la mateixa argila que la dels primers agricultors.

A Enkidu, amic de Guilgameix, que va ser fet de fang per Aruru, segons l’epopeia. Va abandonar l’estepa salvatge quan va menjar pa i va beure cervesa, fa més de 4.700 anys.

[7 agost, 2022; 7 setembre 2022]


L’arribada. Segons les quatre estacions.

HIVERN

A l’hivern hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, en sortir del cotxe, la bafarada agre del fum de totes les fumeres malgrat que la respiració quedava tallada a l’acte per un fred sec i palpable. De segones, el soroll difuminat de la cortina quan el grinyol de la porta de la saleta ens engolia dins de casa. De terceres, l’anar de puntetes fins al tombant del foc i cridar: susto! I l’enèsim susto que ja no era un susto, era un bàlsam. Perquè ja sense quimera, llavors, les abraçades.

PRIMAVERA

A la primavera hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, l’argelaga i la rosella vora el marge. De segones, encara al cotxe, dues juguesques: endevinar si el pantà estaria sec o ple; endevinar com trobaríem, si encès o apagat, el foc a terra. De terceres, mentre es perdia el soroll de la cortina de la porta sempre oberta, l’anar de puntetes passadís enllà i espiar, tot flairant, les mones amagades al cuartet de la padrina. Llavors, arribant al tombant del foc, cridar: susto! I l’enèsim susto, que ja no era un susto, era la retrobada i eren les abraçades. I llavors sí, ens entaulàvem per menjar els panadons de Dijous Sant. Amb l’arribada, l’absència ja no era una de les abstinències.

ESTIU

A l’estiu hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, el silenci dens del carrer a l’hora de la migdiada i el pes de la calda en estirar la bossa de vacances. De segones, a mesura que avançàvem pel passadís a les fosques, el brunzit sonorosíssim de la nevera i el cable d’electra menant-nos fins a la zona adormida, però habitada. De terceres, el grinyol dels balancins en impulsar unes abraçades efusives al crit de susto, abans que el poguéssim cridar nosaltres.

TARDOR

A la tardor hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, la dolçor del raïm encaixat a l’entrada. De segones, el contrast entre la calor de fora i la fresca de la casa, només escalfada, només a vegades, amb un foc de buscalls prims. De terceres, en arribar al tombant del foc, la magrana desgranada a cops amorosits. I llavors cridar susto, ara sí, a l’uníson.


Aforisme · 6 ·

La profunditat del pensament, fa innecessària la mentida.


Aforisme · 5 ·

La veritat és la concordança de forma i fons.

I la bellesa de la veritat rau en la concordança de fons i forma.


Aforisme · 4 ·

Pensa el món i el sentiràs en plenitud.


Aforisme · 3 ·

Més món pensat, menys món sentit.


Aforisme · 2 ·

Curiositat amb compromís és aprenentatge.


Aforisme · 1 ·

Curiositat sense compromís és xafarderia.


Flor de balcó

Ets flor de balcó

i ets sol, pluja i vent.

Ets l’arena del test

i la llavor feta color.

I ets padrina que per tu aguaita

la vida a la plaça.

I ets padrina que per tu ens visita

ara que has florit de cop.

[Maig, 2022]


Haiku VIII · Març d’argelaga

De nit és febrer,

de matí març ja despunta

la flor d’argelaga.

[Març, 2022]


Lluna plena de gener

A gener enorme i nena, a novembre sàvia i experta, la lluna plena cada mes, saltant d’un turó a un altre, fa com si jugués a fet i amagar amb tots els pobles d’aquest país ondulat.

[gener de 2020, gener de 2022 i novembre 2022]

De camí de tornada de Falset a Cabassers.


Haiku VII · Senyal

Un brunzir d’insecte

bat l’alenada primera,

en du primavera.

[Desembre, 2021]


Viatge al Moianès (i)

El Moianès és una comarca jove administrativament parlant. Va quedar legalment constituïda l’1 de maig de 2015. Consta de 10 pobles i Moià n’és la capital. Aquests deu pobles, abans, havien format part de tres altres comarques. Del Bages, cinc: l’Estany, Santa Maria d’Oló, Moià, Calders i Monistrol de Calders; del Vallès Oriental, quatre: Granera, Castellterçol, Sant Quirze Safaja i Castellcir; d’Osona, un: Collsuspina.

Pels veïns, el Moianès, pivotant entorn de Moià, sempre havia estat una comarca natural encara que no reconeguda. Declaracions en aquest sentit, van ser expressades a la ràdio els dies en què la premsa va cobrir la consulta no vinculant i que es va resoldre amb un 80% dels vots a favor de la nova comarca.

Durant aquest petit viatge de tres dies, des de l’Estany, hem fet cap a Moià cada dia, matí i tarda, tant per a resoldre alguna necessitat com per a entretenir les hores vagues, sempre trobant-hi un ambient agradable, una activitat considerable i deixant resolta la necessitat.

D’aquesta feta, es pot dir que Moià exerceix la seva capitalitat de forma excel·lentíssima tot confirmant la naturalitat de la comarca i l’encert de la seva creació recent.

En forma de creu, si més no les seves vies principals, és una comarca fàcil de recórrer, intuïtiva. Planera, al damunt de l’altiplà, planera a les seves faldes, és verda, regada i humida per ambdues bandes. Tant per la banda de la riera del Calders (també dita de la Golarda o de Marfà), com per la banda de la riera de l’Estany, per on baixen les aigües subterrànies de l’antic estany dessecat que, precisament, dóna el nom al poble, a la riera i al monestir, de l’Estany.

El claustre del monestir de l’Estany, de fet, és una joia potser encara no prou coneguda, i potser millor si continua així per un temps. En tot cas, és un reclam suficient per ser el motiu de la nostra visita i estada, no del tot planificada, a la zona. Per això el nostre viatge al Moianès és més un viatge fet en cotxe que a peu. I aquí deixo la proposta d’un “a peu pel Moianès”, potser l’única comarca que, per recent nascuda, el té pendent.

[4/XII/2021]


ΑΩ

de l’alfa a l’omega

passant per delta i òmicron.

Imatge de principi i fi

que és menys victòria i més derrota

quan queda enrere

el dia que neix i fina

a l’aeroport.

Omónia, Plaka, Monastiraki, Psiri, Anafiotika, Syntagma, Exarchia, Mets.

L’Acròpoli, l’Areòpag, els fòrums i el Keramikos.

Les muntanyes Filopappos, Strefi i Licabet.

Temple de Zeus Olímpic, l’acadèmia d’Aristòtil, l’estadi Panathinaikó.

La presó de Sòcrates, el temple d’Hefest.

El cap de Súnion i el port del Pireu,

l’illa d’Egina, potser també,

tot el que s’esvaeix.

[2/XII/2021]


Confins i confinament d’una casa antiga o tot un món dins d’una casa.

Casa meva no és només una casa. Casa meva, com d’altres, és un lloc que s’habitava, és a dir, tal com s’habitava s’hi treballava. O, encara més, tal com s’hi treballava s’habitava. Tot el dia. No com ara. O sí, durant el confinament.

La casa com a llar i recer, després de la suor, la pols i el fem. Comptats els metres quadrats dedicats a cada cosa, guanya per molt l’espai industriós a l’espai domèstic. L’espai domèstic era «el pis» i una habitació extra, amb alcova, al pis de dalt. La resta del pis de dalt, més enllà de l’habitació amb alcova, era magatzem de fruita o espai per a les gallines que a la dècada dels 50 o 60 van gaudir d’un terra emmosaiat i d’estufa.

Encara avui, la casa manté una geografia i una toponímia: la botiga, el trull, l’estable, la pallissa, el llenyer, el corral, l’hort, les gallines, el rebost, el molí, el terrat de dalt, el terrat de baix i les golfes.

L’espai «domèstic» també: el foc, la cuina, la pastera, el menjador, el safareig; el cuartet de la padrina, el cuartet del mig, el despatx, la saleta, l’habitació del davant; el pis (de dalt), el rebost (de dalt).

Pocs espais són els que no tenen nom. Si no en tenen és perquè van ser més canviants i ambivalents que els altres o perquè eren sobrers i durant molt temps no s’hi va fer res. Perquè només tenien nom els espais on s’hi feien coses. Fins i tot al rebost o a les golfes, espai de magatzem i de repòs, les coses, a poc a poc, s’anaven fent. Maduraven, com les panses penjades de canyes suspeses amb lligams i fils; s’aguantaven, a la fosca, com els tomatins sobre el canyís o s’assecaven com les ametlles esteses al vent de les golfes.

La casa era la simbiosi del fer i el viure, el viure i el fer. D’aquí la dita: «compra a casa i ven a casa, i faràs casa». La casa que s’habita tal com s’hi treballa, que s’auto-referencia i que s’auto-sosté i que crea i clou un món dins seu. La casa que es fa. Que es fa i es refà com es refeien els canyissos de la teulada i els arrebossats de les parets abans de quedar en pedra freda i nua.

S’han desgranat els arrebossats i la casa cau a trossos, però la casa no ens cau a sobre ni per tres confinaments. La casa és un confinament on la vida va per dins, i toquen i vibren totes les vides, les passades i les dels altres, a través de les tàpies argiloses i del tapàs compartit sota els peus.

Pot ser que ara hi hagi massa casa i la poca vida que hi passa, als espais buits, és la dels murmuris que feinegen en treballs antics quan xiula un corrent d’aire per les finestres esbotzades que aixeca la pols del terra i la del corc, i que ens fa girar i mirar si…

I si no ho hem vist, ho hem sentit. Perquè dins del confiament propi de les quatre parets – dues façanes i dues mitgeres – la casa es fa gran i s’expandeix en un món amb història pròpia que fins prescindeix del món urgent de fora a qui li han prescrit repòs i confinament.

La casa no ens cau a sobre quan s’habita i es treballa, es treballa i s’habita, indistintament.

[Començat en confinament entorn el 30 d’abril de 2020 i acabat durant el confinament de vacances de tardor-hivern el 10 de desembre del mateix any]


L’arribada. Tardor.

A la tardor hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, la dolçor del raïm encaixat a l’entrada. De segones, el contrast entre la calor de fora i la fresca de la casa, només escalfada amb un foc de buscalls prims. De terceres, en arribar al tombant del foc, la magrana desgranada a cops amorosits. I llavors cridar susto, ara sí, a l’uníson.

[06 gener 2021]


Agost, novembre, tramuntana, llorer

Agost era el seu mes i la tramuntana el seu vent. A l’agost, en va ser mare dues vegades. A l’agost, la tramuntana empenyia la barca, eixugava la bugada, airejava la casa, la vida, la mar salada. A l’agost, ella curava el cos i l’ànima, la seva i la dels altres, amb la profunditat del mar, la força del vent, el sol a la pell i a la cara. I amb l’aroma de peix, de julivert i d’alfàbrega.

Novembre, a Barcelona, també era el seu mes, el de l’aniversari. Del dia del seu naixement n’explicava que va ser en un dia fred, on el vent, la pluja, potser fins i tot la neu, feien tremolar les finestres de les cases. Potser per això, a l’hivern, casa els avis sempre va ser càlida, gràcies a uns radiadors de ferro colat i pesent que feien circular l’olor de llorer, que desat a l’armari de la cuina, era també el perfum de l’àvia – de la seva roba, de la seva pell -, de tota la casa.

[Agost / Setembre, 2021]


L’arribada. Estiu.

A l’estiu hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, el silenci dens del carrer a l’hora de la migdiada i el pes de la calda en estirar la bossa de cap de setmana. De segones, a mesura que avançàvem pel passadís a les fosques, el brunzit sonorosíssim de la nevera i el cable d’electra menant-nos fins a la zona adormida, però habitada. De terceres, el grinyol dels balancins en impulsar unes abraçades efusives al crit de susto, abans que el poguéssim cridar nosaltres.

[06 gener 2021]


Sis haikus d’hivern

I.

Brogit d’estufa

defora la nit és freda.

El gel s’asseca.


II.

Primera petjada

sobre el gebre hivernal.

Neix el dia esberlant.


III.

La fosa de neu

desglaça el so i el temps

sobre la campana.


IV.

Atien la boira,

els pagesos cremant rama.

Fumerols als trossos.


V.

De nit és gener

de matí ja neix febrer,

en flor d’ametller.


VI.

Simultàniament

és hivern i és primavera.

Floreix l’ametller.


Haiku VI · Anticicló d’hivern

Atien la boira,

els pagesos cremant rama.

Fumerols als trossos.

[Gener, 2021]


Haiku V · El so de la fosa

La fosa de neu

desglaça el so i el temps

sobre la campana.

[Gener de 2021]


Pel camí de la sèquia de la vila

De dies que anava tard, i de tan tard he trobat la tardor més silvestre. He pujat sense pressa, perquè ja no venia d’aquí, pel camí vell de la Foia, el de la Covassa, no pel vell vell del Calvari i la Creu, ni pel vell vell de la séquia de la vila; aquest últim, era el que faria de tornada. Tots els camins porten a la Foia i l’aigua de la Foia ha obert corredors i corriols allà on han trobat sortida els tants d’aubellons que han fet fonts, i fins a elles, ja fa temps, hi van fer arribar camins i s’hi van arrabassar les millors feixes, la majoria, avui emboscades. La pujada ha estat lenta, per tantes distraccions com hi havia a les vores del camí. Rosers silvestres, aglans a ran de terra i aglans enlairats dalt d’alzines esveltes. Al lluny, algun magraner penjat sobre un marge d’un hort i un arbocer cada poques passes. A cada arbocer, un abellot hi treballava. El primer arbocer l’he descobert pel color de les cireretes de pastor. Tots els altres, me’ls ha descobert el brunzir del borinot-amo abans d’arribar-los a veure. La tarda ajudava a la feina de l’àpid, hora daurada, d’un dia de sol càlid i de cel net, entrant des de ponent fins a la gola profunda del barranc Tancat, de Sant Roc, de Montsant, de tots i cap nom, barranc hermètic, barranc eremític, barranc hermenèutic. He passat La Covassa, assolellada i reposada sota la balma ondulada emmerletada amb un marge. La següent cota, després de dos marrades – ara a la dreta, ara a l’esquerra – era més freda. Tardor d’hivern, a l’obaga, amb corners, nogueroles i càdec; i un bosc d’aigua de lianes, arítjol i heura, en prendre el camí de la séquia. I la séquia que s’arriera1quan troba la primera pendent i baixa en ziga-zaga-ziga-zaga2 per sota de conglomerats que fan panxa i crida una fulla que passa “t’espero a la font!”3 i marxa embalada i jo resto, embadalida, en un camí que no té temps sinó la llum del sol i que no té geografia, perquè es troba enlairat sobre un barranc que no té nom i puja endebades cap a Montsant, mentre la seva aigua en baixa. És el temps del conte i la geografia de les fades.

1Perejaume!

2Pep Guardiola!

3Enric Casasses!

[Novembre, 2020]


Artifici

L’estiu ha anat passant fins a difuminar-se en setembre, el mes epíleg per excel·lència. Mentre el món món comença el procés cap a la letargia i la mort, el món de l’artifici recomença. Mania recurrent, la dels homes, d’anar sempre al revés de tot.

[Setembre, 2020]


Per Castella

Entre matines i laudes

Vam arribar de fosc i no vam veure el paisatge de l’entorn on faríem nit. Abans d’entrar a l’hotel encara vam fer un cigarret. Llavors ens van obrir i vam anar directament al llit. Vam dormir ràpid i bé. A quarts de set ja havíem posat el peu dret a terra i l’esquerra també. L’esmorzar, ens havien dit, el servirien a partir de dos quarts de nou. Havíem dormit massa ràpid i massa bé. Un cartell prohibia fumar a l’habitació. “Sortim?” “Sortim”. El cel era d’un blau elèctric mentre alternàvem una pipada de fum amb una pipada de baf. “Veus algun bar?” “Dos, tancats”. “En fem un altre?” “Va”. Palplantats tornàvem a alternar una pipada de fum amb una pipada de baf i el cel ja canviava cap a gris blanc. Un home amb boina anglesa va creuar la plaça a bon pas i va esmunyir-se dins l’església del convent quan ressonaven les campanes. “Entrem?” “Entrem”. Al fons de l’església una vintena de monjos d’hàbit negre celebraven les laudes. Salmodiaven monòdics. Reverenciaven sota el vers “Glória Patri et Fílio et Spirítui Sancto”. Asseguts a l’útilm banc, vam veure com, transcendit el temple, el dia naixia d’aquelles veus: “Verbo Dómini caeli facti sunt”.

[Novembre, 2019]

L’altre monestir i el padre S.

Surt un home menut a rebre’ns. El fa molt més menut la portalada enorme que obre com qui té una força que li arriba de més amunt. L’home és de somriure franc, gest senzill, mirada clara. L’enormitat de la porta se segueix d’amplíssims passadissos, vestíbuls i escales, de pedra lluminosa i de marbres blancs. El padre S. ens mena fins a la sala de lectura de la biblioteca, senzilla com una sala de catequesi, però plena de llibres dels quals n’hi ha més d’història que de teologia. Ens hi fa sentir com a casa. S’emociona amb la nostra cerca, amb o sense resultats, així avança la ciència. Somriu. Abans d’acomiadar-nos ens fa una visita ràpida pels fonaments de la casa: dels més antics als més nobles. L’aire del lloc és barroc, per les dimensions del monestir i per com s’enlaira l’espadanya de l’església d’aquest estil sobre un altre cos més robust, més compacte, més ocre, del s. XVI. Només hi viuen quatre monjos de l’orde dels agustins, al monestir, i quasi fan com si fossin de premontre. Tan aviat com sortim del recinte comença a ploure fort sobre els ceps adormits a la vora del Duero. Sense sort marxem, sense sort però amb el somriure del padre S.

[Novembre 2019, Juny 2020]

Ermites i esglésioles

Hi ha cançons d’hivern com n’hi ha de pluja i ritmes d’estiu que fins fan passar la set. I també hi ha son de sol i son de fred i son de salmòdia i prec. Tornàvem per rectes carreteres burgaleses mentre plovia tardor i ens arribaven els primers vents d’hivern. I tombàvem envant i enrere escrutant l’aparent monotnonia de l’erm, perquè arreu se’ns insinuaven, discretes, les fites i petges que del mapa i el llibre es feien presents sobre el terreny. El cotxe calent. A fora pluja i vent. Les esglesioles tan soles, que fins les esquiven les bromes quan les arribem; perquè hi ha cançó i hi ha son de salmòdia i prec.

[Novembre, 2019]

Tornada

Deixem l’hotel-hostal on hem fet un parell de nits. La mare i el fill tenen l’amabilitat de l’ofici: hospitalitat i conversa. I memòria. Si no la tenen, fan com sí, i, per ofici, de nou, encerten. Si tornem a la zona, repetirem a casa seva, és la promesa. Comencem el retorn agafant el camí més llarg, direcció oest. Resseguim el riu Arlanza, sense veure’l gaire, fins a trobar el Pisuerga. Els camps de gra i cereal són de terra rosa i vermella. Són incomptables els turons i penso si cada un d’ells té un nom que expressi la mínima diferència i que indiqui una direcció concreta. Sense temps per desvagar-nos massa arribem a la basílica visigòtica de San Juan de Baños. Fem la visita sota un oasi de llum i de cel blau. Per dins és de color ocre història i per fora, mirada de cara, sembla una capseta de plata. Des del pla de la basílica, cap a ponent, encara hi veiem un horitzó insistent. Cap a sol ixent, un horitzó impacient. Sense temps de desvagar-nos pel parèntesi del viatge, comencem la tornada que serà llarga. Palència és broma baixa, Burgos torna a ser pluja i Sòria és sol daurat de tarda. A partir de quan cau el sol, el paisatge el veiem a través dels noms que ja coneixem.

[Juny, 2020]

Exercici de traducció: Por Castilla.

Entre maitines y laudes

Llegamos cuando ya era oscuro y no vimos el paisaje del entorno dónde íbamos a pasar la noche. Antes de entrar en el hotel fumamos un cigarrillo. Entonces nos abrieron y nos fuimos directamente a la cama. Dormimos rápido y bien. No eran las siete y ya habíamos puesto el pié derecho al suelo, también el izquierdo. El desayuno, nos habían dicho, lo servirían a partir de las ocho y media. Habíamos dormido demasiado rápido y demasiado bien. Un cartel prohibía fumar en la habitación. “Salimos?” “Vamos”. El cielo era de un azul oscuro eléctrico mientras alternábamos una calada de humo y otra de vaho. “Ves algún bar?” “Dos, cerrados”. “Fumamos otro?” “Venga”. Pasmados volvíamos a alternar una calada de humo con una calada de vaho y el cielo ya se tornaba gris blanco. Un hombre con boina inglesa cruzó la plaza y se escurrió dentro de la iglesia del convento, justo cuando tocaban las campanas. “Entramos?” “Entremos”. Al fondo de la iglesia unos veinte monjes de hábito negro celebraban los laudes. Salmodiaban monódicos. Reverenciaban bajo el verso “Glória Patri et Fílio et Spirítui Sancto”. Estando sentados en uno de los últimos bancos veíamos como, transcendiendo el templo, el día nacía de aquellas voces: “Verbo Dómini caeli facti sunt”.

[Noviembre, 2019]

El otro monasterio y el padre S.

Sale un hombre pequeño a recibirnos. Aun lo hace más pequeño la puerta enorme que abre como quien tiene una fuerza que le llega de más arriba. El hombre es de sonrisa franca, gesto sencillo, mirada clara. La enormidad de la puerta se sigue de amplísimos pasillos, vestíbulos y escaleras de piedra luminosa y de mármoles blancos. El padre S. nos lleva hasta la sala de lectura de la biblioteca, sencilla como una sala de catequesis pero llena de libros de los que hay más de historia que de teología. Nos hace sentir como en casa. Se emociona con nuestra búsqueda, con o sin resultados, así avanza la ciencia. Sonríe. Antes de despedirnos nos ofrece una visita rápida por los fundamentos de la casa: desde los más antiguos a los más nobles. El carácter del sitio es barroco, por las dimensiones del monasterio y por como se eleva la espadaña de la iglesia de este momento sobre otro cuerpo más robusto, más compacto, más ocre, del s. XVI. Sólo viven cuatro monjes del orden de los agustinos, en el monasterio, y ya casi hacen como si fueran de premontre. Tan pronto como salimos del recinto cae una lluvia fuerte sobre las vides durmientes al lado del Duero. Sin suerte nos vamos, sin suerte pero con la sonrisa del Padre S.

[Noviembre 2019, Junio 2020]

Cerros y ermitas

Hay canciones de invierno como hay canciones de lluvia y ritmos de verano que hasta hacen pasar la sed. También hay sueño de sol y sueño de frío y sueño de salmodia y ruego. Volvíamos por rectas carreteras burgalesas mientras llovía otoño y nos llegaban los primeros vientos de invierno. Y andábamos, de aquí para allá, escudriñando la aparente monotonía del yermo, porque se insinuaban por todo el entorno, discretos, los hitos y las huellas que del mapa y el libro se hacían presentes sobre los cerros. El coche caliente. A fuera lluvia y viento. Las ermitas tan solas, que hasta las esquivan las nubes, porque hay canción y hay sueño de salmodia y ruego.

[Noviembre, 2019]

La vuelta

Dejamos el hotel-hostal donde hemos hecho un par de noches. La madre y el hijo tienen la amabilidad del oficio: hospitalidad y conversación. Y memoria. Si no la tienen, hacen como sí, y, por oficio, otra vez, aciertan. Si volvemos a la zona, repetiremos en su casa, es la promesa. Iniciamos el retorno por el camino más largo, dirección oeste. Reseguimos el río Arlanza, sin verlo demasiado, hasta encontrar el Pisuerga. Los campos de grano y cereales son de tierra roja y rosa. Son incontables los cerros y pienso si cada uno tiene un nombre que exprese la mínima diferencia y que indique una dirección concreta. Sin tiempo para vagar llegamos a la basílica visigótica de San Juan de Baños. Hacemos la visita bajo un oasis de luz y cielo azul. Por dentro es de color ocre historia y por fuera, mirada de cara, parece una cajita de plata. Desde el llano de la basílica, nos llama un horizonte insistente a poniente. A sol naciente, un horizonte impaciente nos reclama. Sin tiempo para vagar por el paréntesis del viaje empezamos la vuelta que será larga. Palencia es bruma baja, Burgos vuelve a ser lluvia y Soria es sol dorado de tarde. Cuando cae el sol, el paisaje lo vemos a través de los nombres que ya conocemos.

[Junio, 2020]


El camí de cada dia

Perdre’n o no perdre’n

el compte?

Transformar-lo en un conte.

[Maig, 2020]


Ara que sí

De nou a la carretera, des de llavors, per tres vegades que en fan sis, he tornat a veure el Montsant, i a la darrera, m’hi he aturat al davant. Per contemplar-lo breument, per fer-ne una foto més permanent, per arribar a casa i veure que la fotografia s’havia malmès en l’entramat de bits d’un dispositiu que ha resolt fallar en el precís moment. I com hi ha món, encara sembla que, des del cotxe, arribarà el dia en què farem les fotos amb el gest de picar l’ullet, que ja és l’anar fent dia sí i dia també. L’endemà, a la quarta que en fan vuit, ja són dos dies seguits que, a la carretera, els habituals ens creuem i ens saludem. Això de conduir s’assembla a l’anar en bicicleta, comprovem que ens n’enrecordem. Em ve al cap quan em deien que per aquestes carreteres calia sortir amb temps, per si trobaves un tractor carregat i lent, algú massa prudent, la pana pròpia, la d’un conegut o la d’un parent. A l’enumeració hi afegeixo, sortir amb temps, per parar i seguir, parar i seguir. Ara que feia tant. Ara que sí, no puc no veure-ho1.

1«Veritat», AMOR EP, Vàlius i Carlota Serrahima.

[Maig, 2020]


Ara que sí

De nou a la carretera, des de llavors, per tres vegades que en fan sis, he tornat a veure el Montsant, i a la darrera, m’hi he aturat al davant. Per contemplar-lo breument, per fer-ne una foto més permanent, per arribar a casa i veure que la fotografia s’havia malmès en l’entramat de bits d’un dispositiu que ha resolt fallar en el precís moment. I com hi ha món, encara sembla que, des del cotxe, arribarà el dia en què farem les fotos amb el gest de picar l’ullet, que ja és l’anar fent dia sí i dia també. L’endemà, a la quarta que en fan vuit, ja són dos dies seguits que, a la carretera, els habituals ens creuem i ens saludem. Això de conduir s’assembla a l’anar en bicicleta, comprovem que ens n’enrecordem. Em ve al cap quan em deien que per aquestes carreteres calia sortir amb temps, per si trobaves un tractor carregat i lent, algú massa prudent, la pana pròpia, la d’un conegut o la d’un parent. A l’enumeració hi afegeixo, sortir amb temps, per parar i seguir, parar i seguir. Ara que feia tant. Ara que sí, no puc no veure-ho1.

1«Veritat», AMOR EP, Vàlius i Carlota Serrahima.


Tuits al calaix del confinament

Malgrat el virus, les ungles llargues, és temps de faves. Feu tantes passades, al cabell, com dies fa que no us dutxeu, us diria. I afegiria que, a Twitter, lu mainstream de lu indie, que és el cicle. I que d’aquí a 6-9 mesos, com una nova cosmogonia, del confinament en naixeran els plans estratègics. I que, com les faves, no és un privilegi sinó una tria. Per Sant Jordi compraré «El raucar de les granotes» o potser l’escrigui.

[Abril, 2020]


L’arribada. Primavera.

A la primavera hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, l’argelaga i la rosella vora el marge. De segones, encara al cotxe, dues juguesques: endevinar si el pantà estaria sec o ple; endevinar com trobaríem, si encès o apagat, el foc a terra. De terceres, mentre es perdia el soroll de la cortina de la porta sempre oberta, l’anar de puntetes passadís enllà i espiar, tot flairant, les mones amagades al cuartet de la padrina. Llavors, arribant al tombant del foc, cridar: susto! I l’enèsim susto, que ja no era un susto, era la retrobada i eren les abraçades. I llavors sí, ens entaulàvem per menjar els panadons de Dijous Sant tenint al cap el bacallà amb cigrons de l’endemà. Amb l’arribada, l’absència ja no era una de les abstinències.

[Abril, 2020]


Repte acceptat

Aquell dia estava malalta i, en lloc d’anar a l’escola, em portaven a casa els avis. Jo, davant d’aquesta perspectiva, estava més contenta que un gínjol.

A més, per passar l’estona, em deixaven emportar el maletí amb els llibres de contes a joc que contenia; com el conjunt texà molt dels vuitanta. En efecte, calia reivindicar que, si bé de finals, era filla d’aquella dècada.

Malgrat l’entreteniment, el conte que m’embadalia era el que m’explicava l’avi: el conte del rei del nas vermell. I potser era cosa de referents compartits – alguns per continuïtat i herència, d’altres per caramboles de la vida – que el conte semblava transcórrer ara per entre les vinyes del Priorat, ara als lloms arrodonits de la muntanya de Santa Caterina amb el Castell de Montgrí al cimal.

«Tararí, tararí, feia la crida el pregoner, que donava l’ordre a tots els camperols del regne de fer arribar el millor vi fins al capdamunt del castell. El rei, a mesura que provava cada un dels vins sota el pretext de dirimir quin era el més bo, tenia el nas cada vegada més vermell. Fins que al final, marejat, el rei perdia l’equilibri i, caient del tron, baixava rodolant muntanya avall».

En aquell moment del relat, la butaca de l’avi era en sí mateixa tot un senyor tron i des d’ella nosaltres també ens sentíem caure i rodolar fins a trobar el rei nafrat que, compungit i amb el nas ja menys vermell, prometia que no tornaria a passar. Però, com la vida mateixa, tornava a passar quan jo em tornava a posar malalta i el conte tornava a començar.

Des de més lluny, quan deuria tenir aquesta mateixa edat, deia de mi la padrina, que jo n’estava feta una «jaieta», tot i que això ho vaig saber més tard. Potser pel gest tranquil i el posat serè. Potser perquè escoltava més que deia, perquè observava més que feia, perquè quan em cridaven a taula jo responia, entretinguda i amb un aire de paciència existencial, éees iguaaal…

Potser perquè, com llegia en un article recent, «un cop admires els avis, no cal admirar ningú més»1. I jo, potser imitant-los i aprenent-ne, m’amarava d’ells mentre prenia consciència del meu poc temps i del seu molt temps; i del meu molt temps i del seu poc temps.

I així és com, d’avis a néts – de néts a avis, es deu crear la promesa de viure ells en nosaltres i nosaltres en ells.

1Rius, Clàudia; L’Arnau, l’Amèlia i tots els nostres avis, Núvol el digital de Cultura, 31/03/2020.


Haiku IV · A l’encop

Simultàniament

és hivern i és primavera

la flor d’ametller.

[Febrer, 2020]


Atac de son

A vegades som nosaltres els que caiem atrapats pels seus atacs de son… I llavors la migdiada del diumenge es confon amb la nit, ara que la tarda és curta. Sovint, però, ni ells mateixos se n’escapen, de caure atrapats pels seus propis dons.

[Tarda del 5 de gener, 2020]


Un dia sense món

[o la boira del dia 9 de gener]

Quan m’he despertat no hi havia món a l’altre banda de la finestra. Només blancor. De moment, m’he aixecat del llit: primer cafè, dutxa calenta, roba tèbia, segon cafè. S’havia fet l’hora. Tot i sense món he sortit de casa.

En obrir la porta, no hi havia ni ermita ni plaça. Només boira blanca. D’esma m’he arribat al cotxe sense veure cap carrer ni cap casa. No hi havia món sota els peus, que caminaven sense deixar cap petjada.

Si el cotxe l’he trobat de casualitat, el traçat de la carretera s’ha anat fent present només centímetre a centímetre. A banda i banda, per davant i per darrera, no hi havia ni arbre, ni pont, ni marge. Avançava per un món sense món, o això semblava pel bram del motor, per la resta no us ho podria assegurar fefaentment.

Un esquirol ha aparegut en mig d’una corba tancada. I s’ha encarat furiós en veure aparèixer el monstre de ferralla. Confiat de transitar per un món sense món – sense home ni dona, sense soroll ni màquina, sense serp ni àguila – l’ha destorbat la trobada. A mi m’ha reconfortat i m’ha arrencat una rialla, trobar una mica de món tot i la batzegada.

Creia avançar sense tenir-ne la certesa, i, impacient, buscava el castell en un horitzó inexistent. Encara no hi havia món, ni campanar, ni castell, ni muralla. L’atmosfera era d’encamisada, i la boira en tenia tota l’avantatge.

Sense món ni gent, sense tros ni cementiri, sense muntanya ni cel, el dia només semblava avançar al toc somort de campana.

A dins les cases, el dia passava a mesura que buscall i tió cremaven. Només als interiors, amb la paraula, reconstruïen el món que la boira havia esborrat la nit passada.

[Gener, 2020]


La Nit de Reis

Un any més tornem a rebre els Reis d’Orient! Ja fa més de 2000 anys que a mitjans de tardor, els Reis d’Orient, comencen un llarg viatge amb els seus patges i camells per a poder arribar a les llars de tots els nens durant aquesta nit màgica, la nit de reis!

Ara, ja no porten encens, or i mirra, com van fer aquella primera i llunyana vegada, quan van anar a adorar Jesús, a Betlem, guiats per l’estrella d’Orient.

Avui en dia, per commemorar aquella diada, els rebem igualment joiosos amb un Déu vos guard ben pregon. També els saludem en la seva llengua, Shalom aleichem o Salam alikum. Totes tres salutacions, llavors i ara, volen dir que la pau sigui amb vosaltres! Que la pau sigui amb vosaltres, Reis d’Orient!

Totes tres salutacions porten implícit el desig de salut, de pau i de benaurança cap a l’altre, això és emparar-nos uns i altres, també des del llenguatge.

Aquesta nit, obrim el Cafè i les cases per saludar i rebre els Reis d’Orient que arriben amb presents i regals. Com en les salutacions antigues, a cada regal que ens deixaran hi hem de saber trobar – i segur que hi trobarem – el mateix desig de pau, de gratitud i d’empara – que perviu encara avui – des que els Reis d’Orient el van oferir per primera vegada en arribar a l’estable.

Una excusa, la nit de reis, per a escriure a propòsit de la reflexió sobre l’empara del llenguatge de Josep Maria Esquirol a La resistència íntima (2015).


Quasi caçar llops

Van ser moltes les vegades que vam fer punyals per anar a caçar llops; i van ser totes les vegades les que quasi vam anar-hi. A la vora del foc fèiem els punyals. De les caixes de fullola que servien d’encenalls, en trencàvem els laterals, els més curts i els més llargs. Suposo que amb un ganivet tipus navalla, el padrí, escapçava els llistons més llargs i els donava la forma de punta, però potser ho feia amb les mans. Un cop havíem col·locat els llistons en creu a la mida pertinent era el torn dels lligams. De lligams n’hi havia per tota la casa: a la vora del foc, a l’entrada, a qualsevol bossa oblidada rere una porta mig tancada. Perquè servien per qualsevol cosa, els lligams. Per lligar enciams i tomateres o per tancar portes sense pany. I per fer punyals. Per fer punyals els lligams ens servien per fixar fortament la creuera, la intersecció entre la fulla i la peça travessera, per mitjà de passades i passades del fil de plàstic negre. I un nus al darrere. Finalment, passàvem la punta dels punyals pel foc, per endurir-la, com si fossin de forja. Llavors ja podíem sortir a caçar llops i fèiem un assaig pel passadís. I demanàvem de sortir a trobar-los, els tres, al defora, però ja havia caigut la nit i era massa fosc o era hora de sopar o d’anar a dormir. I feia fred al defora i llavors ja ningú volia sortir. Potser l’endemà ja sortirem a caçar llops, ens deien. I qui s’aixecarà per plegar la cendra, ens deien. I l’endemà la nostra cursa no eren els llops sinó ser els primers en llevar-se per plegar la cendra i fer foc.

[19 / 20 de novembre de 2019]


L’arribada. Hivern.

A l’hivern hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, en sortir del cotxe, la bafarada agre de l’olor del fum d’olivera malgrat que la respiració quedava tallada a l’acte pel fred sec i palpable. De segones, el soroll difuminat de la cortina quan el grinyol de la porta de la saleta ens engolia dins de casa. De terceres, l’anar de puntetes fins al tombant del foc i cridar: susto! I l’enèsim susto que ja no era un susto, era un bàlsam. Perquè ja sense quimera, llavors, les abraçades.

[Novembre, 10, 2019]


Ral·li de llegendes

No passa gaire sovint, o sí, trobar-se corrent, en contra direcció, un tram obert d’un ral·li de llegendes. Per la gran quantitat de cotxes que, en fileres platejades* pintaven els revolts de la carretera foca, no m’ha calgut posar les llargues fins que he trobat els àubers. Jo circulava a una velocitat de 3,66 quilòmetres per cançó, mentre resseguia per la calçada el marge que delimitava el món habitat**.

*”Formigues”, Per la bona gent, Manel, 2019.

**”L’Adela i el marge”, Per la bona gent, Manel, 2019.

[Novembre, 9, 2019]


“sun caught the moon”

La cadira és el registre de la fresca de la nit passada. En mirar-la al dematí, s’imposa el buit. Malgrat ressona, en l’estampa, la fressa, el xiuxiueig i la rialla d’abans d’anar a dormir.

[19 d’agost del 2019]


La neu de maig

Cau la neu de maig, que és el borrissol de les llavors dels àubers, menada per un vent pastós i gris que porta calor i somnolència, que entreté distretes les volves abans no toquin – de peus – a terra.

[10/05/2019]


Teules d’argila

Des d’una plaça aguaito els marrons i els ocres de les teules d’argila. Primer teules romanes, després àrabs, avui, jo en diria teules prioratines. Perquè aquestes teules del sud envelleixen més bé que en cap altra geografia. Reben el sol eixut de l’estiu que, solana rere solana, quasi les cou cada vegada. La poca pluja que cau, no les deixa enverdir gaire. En arrugar-se i enbrunir-se cada cop són més paisatge, i, centenàries, amb el permís d’alguna gotera pudenta*, continuen fent la seva tasca.

*pudenta: pesada, en el sentit d’insistent, tossuda.

[29/04/2019]


Un corral dins d’una balma

A mitja carena a la dreta hi ha una taca ocre que grogueja. Passejant, a ull nu, s’hi veu un antic corral de pedra i fang encaixat dins la balma allargassada i estreta. El corral humil, per contra, té per sòlida teulada milions d’anys de món.

[31 de març de 2019]


El Teix

Arrelat des de sempre al mateix lloc, el Teix, ha donat més de set-centes voltes al sol. O potser no. Potser a les nits pretèrites, amb les rames solcant el terra com si fossin potes de grifó, el Teix ha caminat lentament i feixuga set-centes voltes la terra.

[27 de març de 2019]


Venus de Montsant

– No el veieu el tors de dona esculpit a la roca per les forces erosives de tostemps? És talment una Venus! – dic.

– Una Venus… de Montsant! – afegeixen àgilment.

– Sí, una Venus de Montsant! – concloem.

[1 d’abril 2019]


La serp i Medusa

La serp també va ser cabell de Medusa. I Medusa, amb la seva mirada, va petrificar les criatures de mig món. Des dels cingles, encara avui, les criatures immòbils ens esguarden cegament.

[9 d’abril de 2019]


La serp i els treballs i els dies

La serp va voler ser marge i va saber com fer-s’ho perquè la humanitat fos expulsada del paradís.

I així treballaren per primer cop.

[9 d’abril de 2019]


Via Crucis

mi re do re mi la do si

mi fa sol fa mi re do# re la

do re mi re do si la.

[19/04/2019]


El passeig dels dilluns

La Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei fundada el 1194 va ser la primera Cartoixa establerta a la Península Ibèrica. El rei Alfons el Cast si no en va promoure el seu establiment, en facilità sens dubte la seva vinguda.

De la gran Chartreuse de Grenoble arribaren els primers monjos i priors que, degut al color del seu hàbit, eren anomenats els monjos blancs. Primer s’establiren a Poboleda, des d’on poc després supervisaren el bastiment del definitiu monestir d’Escaladei.

Els cartoixans observaven la regla de Sant Bru, per la qual l’austeritat, el silenci i la pregària eren el principi ascètic.

Lectura, meditació, oració i contemplació, els quatre graons per escalar fins a Déu, teoritzava Guigó II, novè prior de la Gran Chartreuse (1174-1180), a l’«Escala dels monjos».

La innovació de l’orde de Sant Bru, a l’època, fou la proposta de viure la vida (o el desert) de l’eremita en comunitat. La Cartoixa, doncs, es construïa de la suma de les solituds de cada una de les cel·les.

En aquell temps, l’eremitisme era una pràctica estesa, i, Montsant, la muntanya santa meridional fins poc abans anomenada Jabal al-Baraka, era plena d’eremites que, havent fugit del món, hi trobaven refugi i silenci.

En un context de renovació espiritual i d’emergència de noves corrents religioses, la Cartoixa permetia sistematitzar la tradició eremítica. La creació d’una comunitat d’ascetes intentava evitar les interpretacions heterodoxes que poguessin sorgir dels eremites fins llavors dispersos en coves i balmes de Montsant. Progressivament, alguns d’aquests ascetes s’integrarien dins la Cartoixa, i així, podem entendre la protecció i el perpetu favor dels reis amb l’orde cartoixana.

Segons recull Gort1, el rei Martí l’Humà va dir que els monjos cartoixans duien una «vida fort dura i estreta». Sens dubte, una vida dura i estreta, en l’exercici de desprendre’s activament de tot allò material i superflu per a poder crear un espai on conviure, en el confort, amb Déu.

Sovint es parla també de la vida dura i estreta dels prioratins. Vida lligada al terrer pedregós, a l’argila impermeable, a les distàncies que es compten en colls i valls, barrancs i comes, o en pisos de marges, cingles i graus, si la distància a superar és vertical. Vides austeres: frugals i ponderades per alguns; misèries del passat per a d’altres.

Pel caràcter del país, potser cap altre orde no hauria escaigut tan bé com la cartoixana. Potser no calia predicar la pobresa franciscana perquè ja n’era una familiar coneguda. Potser resultarien tan supèrbies com absurdes les metafísiques benedictines en un país on l’autèntica veritat revelada s’expressava en la successió de les estacions i el girar de la terra.

I tanmateix, treballar diàriament el terrer pedregós, regar els sòls impermeables, pujar i davallar cingleres, viure en cases de tàpia, i després de tot fer les paus amb l’argila remoguda, ha portat a prioratins i cartoixans, a reconèixer, en admirar el perfil de Montsant2, l’estranyesa de la condició humana: «si sóc tan sols un tros de terra, per què sento un anhel d’eternitat?»3

1Gort Juanpere, Ezequiel, Escaladei la Cartoixa de Montsant, Llibres de la Carxana, Albarca, 2008.

2Agraïment al Curs Bon Coneixedor del Parc Natural de Montsant, edició del 2019 i a la visita en dilluns a la Cartoixa d’Escaladei amb la seva guia Laura.

3Guillermina Motta, “Digueu-me per què?”, cançó, 1971. Descoberta en versió de Vàlius al Festival Pingüí de Flix del 2018.

[Març, 17, 2019]


El camí de les Punxes

Quan érem al Pont anàvem a pescar amb les mans. Sota la llarga feixa que s’estenia en paral·lel al riu, recorríem el camí fins a trobar, a l’esquerra, una font que penjava del marge. A la dreta, s’obria el Camí de les Punxes. El camí era un túnel de baltrers verd i magenta que baixava vertical fins al riu on apareixia un món selvàtic que esvaïa de cop l’argila clivellada de més amunt i la calor seca.

A la vora del riu, els tres, ens arremangàvem les mànigues de samarretes i camisa, i els camals dels pantalons. Descalços, començàvem a remuntar el riu entre lianes llarguíssimes i insistents cants d’ocells d’aigua.

Portàvem la mirada al riu intentant encertar el pas – lent – entre còdols, fang i algues. Paràvem cada pocs metres, allà on trobàvem l’aigua menys nerviosa i més transparent. Llavors, observàvem el pas ràpid dels peixos, àgils, no gaire grans. N’estudiàvem el seu ritme i la seva velocitat. Paràvem les mans sota l’aigua i quan un d’ells passava pel mig de la trampa parada, tancàvem veloces les mans i l’enxampàvem.

Sense voler estrènyer-lo massa, el peix, s’escapava saltant d’entre els palmells tremolosos d’excitament i també d’ensurt, amb un punt de fàstic. Remuntàvem el riu una mica més i hi tornàvem manta vegades fins a atrapar-ne de més ràpids o de més grans.

Fins llavors distrets, de cop, intuíem la proximitat de la cascada. Temíem les serps d’aigua que, més d’una vegada, des de dalt de la presa, havíem vist dins del toll. Però la força de la caiguda de l’aigua ens atreia i l’excursió no es podia donar per acabada sense arribar-la.

De tornada, paràvem altre cop les mans ja amb més traça. Quan en teníem prou, ens calçàvem les bambes i enfilàvem amunt el Camí de les Punxes. Tot just després de sortir-ne, el sol ardent ja ens havia eixugat les pells balbes.

A la tardor d’aquell mateix any les pluges varen ser torrencials. A Barcelona, en un dia gris, vàrem rebre una trucada. La riuada s’havia endut part del Pont i els seus fruiters. La presa dels Camatges, tan alta a l’estiu, havia quedat colgada de brossa, runa i aigua. També el Camí de les Punxes, després dels aiguats de 1994, l’havia pres la riuada.

[març, 3, 2019]


L’arbre de totes les flors

Estimo, com l’arbre de totes les flors i de tots els fruits, perquè al febrer floreix amb la flor blanca de l’ametler i al llarg de la primavera s’adorna de flors de cirer i vesteix també de rosa amb flors de presseguer. Per encetar l’estiu dóna prunes, cireres, préssecs i albercocs; el festeja amb pomes, peres i figues; l’acomiada amb pàmpols i gotims, ametles i nous. De l’arbre, en penja un gronxador amb seti de roure i cordes de cànem amb el que es pot tocar el cel – de veres, literalment – quan de tanta embranzida de vida qui s’hi gronxa dóna el tomb sobre si mateix i, des de dalt, el món sembla capgirar-se i una dansa ancestral pren l’orde a les lleis. Feta la volta sobre el gronxador intrèpid res ja no és el mateix. Tot reneix en paisatges cíclicament efímers, en cercles de nous recers.

[agost 2018; febrer 2019]


Haiku III · En flor d’ametller

De nit és gener

de matí ja neix febrer

en flor d’ametller.

[Febrer, 2019]


Haiku II · Petjada al gebre

Primera petjada

sobre el gebre hivernal.

Neix el dia esberlant.

[Gener, 2019]


Haiku I · Brogit d’estufa

Brogit d’estufa,

defora la nit és freda,

el gel s’asseca.

[Desembre, 2018]


Casa

Tinc una casa gran i vella plena de segles que desgranen en les seves parets. Ja no en queda res de l’antic blau de la façana fresca. M’hi estic a dins i soc militant de la nostàlgia. Per trobar la calma, només em cal fusionar la meva quietud i petitesa amb la seva presència de sons cruixents, amb el seu pes intangible que no és feixuc sinó imponent. Fumo, i deixo passar el temps a un ritme lent mentre s’allargassa parsimoniós i clement. Que és aquell temps circular i rodó que s’ha desentès de les febres del progrés i que no esperona ni la novetat, ni la pressa, ni l’invent.

[Febrer 2015]


El vaivé de la padrina

Ella tenia l’art de la ubiqüitat. De la cuina al rebost, del rebost a la cuina, si tocava fer conserva al bany maria. Amunt i avall, de l’hort a plegar cargols, al tocador que ensems era dona presumida. No temia ni el fred ni la calor del tros si tocava collita, ni tampoc els corrents d’aire en encaixar la fruita. De ponent a llevant, de la garriga a l’argila, cap a casa del fadrí amb l’ànima conquerida.

D’aquí cap allí, de plegar ous al corral, a vendre’ls a la botiga. D’allí cap aquí, d’obrir el balcó per escoltar la crida, a buscar les coques i el pa del dia. D’una banda a l’altra, que ara sargeix uns mitjons al sol del safareig i després surt a estendre els llençols al terrat de dalt o al terrat de baix… que ara li sembla que ni ho sabia!

…I abans de continuar recorrent la geografia domèstica s’asseu i respira…

D’endins cap enfora que s’enyora de les amigues i baixa a la fresca i canten marronga, ballen sardanes o músiques d’orquestra sempre que en toquen. Si és diumenge posa l’olla al foc i de casa a missa, de missa al cafè i si s’escau a l’ermita. De nou amunt que cal posar un buscall al foc i encara pujar al segon pis a encendre l’estufa que els de Barcelona ja arriben!

Ràpid cap baix que tot just sent les cortines mentre a la pastera hi deixa un coc i a l’armari del racó manta llepolies. Saluda amb una abraçada efusiva! I, ja a redós del foc, encara amb el vaivé del balancí, reposa satisfeta quan ens contempla, ens esguarda i s’estarrufa: tendrament i divertida.

[Desembre 2018]


Les mans

Tinc les teves mans. Els teus dits llargs, ossuts, entre destres i maldestres. Mans seques, morenes i amb arrugues. Pageses. Els meus palmells s’han llagat a vegades amb el mànec de l’aixada, en l’intent de preparar la terra seca o de fer córrer l’aigua de la séquia entre crestalls rectes. En el repòs, sota aquella figuera tendra, sobre aquell antic volant transformat en seient per mitjà d’una fusta travessera, tinc les teves mans i els teus dits llargs i la teva destresa trapella en enrotllar àgilment la cigarreta. No cal dir qui va ser el meu mestre.

[Setembre, 2014]


Inquirir
Avui m’he somiat,
apel·lant els padrins.
Venia d’endins
inquirir
com viure aquí.

[Febrer, 2014]


Tardaó

[d’estiu]

El silenci, la calma, la passa pausada, la tardor que vol instal·lar-se, l’hivern que de lluny amenaça. Tanquen les cases, s’abaixen les persianes, els carrers – més buits – emmudeixen les places. Les salutacions es fan més escasses – les poques – sòbries, àgils, exactes.

[d’hivern]

Amb un cop de cap en basta, que d’aquí poc les mans seran dins les butxaques o al de dia a les sarpes. I a la tarda, vora del foc quasi tocant la flama, mentre hom torra una llesca de pa arran de brasa.

[Setembre 2017]


L’art de contar / Un padrí del Priorat

Ell tenia l’art de contar… i una veu dolça i uns ulls brillants i una expressió de sornegueria que, innocents, encara no sabíem desxifrar si n’hi havia més de veritat o de fantasia. Tenia l’art de crear atmosferes, coneixedor de la pausa i del silenci. Tenia l’art de posar-hi l’ensurt i la sorpresa perquè havia conegut nits llargues, nits fredes i fosques, i els llops i els sons de les bèsties. Tenia l’art de donar-nos estris i ginys. Sabia fer coses amb les mans, transformar l’ocurrència en objecte, fer créixer la llavor de la terra. Tenia l’art de sempre voler-nos al voltant! Digudim digudam! I les mans rasposes a les nostres esquenes ens semblaven peces de vellut. I feia olor de sofre a vegades, d’altres, era perfum de pomer farcit.

[Fotografia: octubre 2005; Text: abril 2017]