Estimo, com l’arbre de totes les flors i de tots els fruits, perquè al febrer floreix amb la flor blanca de l’ametler i al llarg de la primavera s’adorna de flors de cirer i vesteix també de rosa amb flors de presseguer. Per encetar l’estiu dóna prunes, cireres, préssecs i albercocs; el festeja amb pomes, peres i figues; l’acomiada amb pàmpols i gotims, ametles i nous. De l’arbre, en penja un gronxador amb seti de roure i cordes de cànem amb el que es pot tocar el cel – de veres, literalment – quan de tanta embranzida de vida qui s’hi gronxa dóna el tomb sobre si mateix i, des de dalt, el món sembla capgirar-se i una dansa ancestral pren l’orde a les lleis.
Feta la volta sobre el gronxador intrèpid res ja no és el mateix. Tot reneix en paisatges cíclicament efímers, en cercles de nous recers.
[agost 2018; febrer 2019]