Tinc les teves mans. Els teus dits llargs, ossuts, entre destres i maldestres. Mans seques, morenes i amb arrugues. Pageses. Els meus palmells s’han llagat a vegades amb el mànec de l’aixada, en l’intent de preparar la terra seca o de fer córrer l’aigua de la séquia entre crestalls rectes. En el repòs, sota aquella figuera tendra, sobre aquell antic volant transformat en seient per mitjà d’una fusta travessera, tinc les teves mans i els teus dits llargs i la teva destresa trapella en enrotllar àgilment la cigarreta. No cal dir qui va ser el meu mestre.
[Setembre, 2014]