Ella tenia l’art de la ubiqüitat. De la cuina al rebost, del rebost a la cuina, si tocava fer conserva al bany maria. Amunt i avall, de l’hort a plegar cargols, al tocador que ensems era dona presumida. No temia ni el fred ni la calor del tros si tocava collita, ni tampoc els corrents d’aire en encaixar la fruita. De ponent a llevant, de la garriga a l’argila, cap a casa del fadrí amb l’ànima conquerida.
D’aquí cap allí, de plegar ous al corral, a vendre’ls a la botiga. D’allí cap aquí, d’obrir el balcó per escoltar la crida, a buscar les coques i el pa del dia. D’una banda a l’altra, que ara sargeix uns mitjons al sol del safareig i després surt a estendre els llençols al terrat de dalt o al terrat de baix… que ara li sembla que ni ho sabia!
…I abans de continuar recorrent la geografia domèstica s’asseu i respira…
D’endins cap enfora que s’enyora de les amigues i baixa a la fresca i canten marronga, ballen sardanes o músiques d’orquestra sempre que en toquen. Si és diumenge posa l’olla al foc i de casa a missa, de missa al cafè i si s’escau a l’ermita. De nou amunt que cal posar un buscall al foc i encara pujar al segon pis a encendre l’estufa que els de Barcelona ja arriben!
Ràpid cap baix que tot just sent les cortines mentre a la pastera hi deixa un coc i a l’armari del racó manta llepolies. Saluda amb una abraçada efusiva! I, ja a redós del foc, encara amb el vaivé del balancí, reposa satisfeta quan ens contempla, ens esguarda i s’estarrufa: tendrament i divertida.
[Desembre 2018]