El passeig dels dilluns

La Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei fundada el 1194 va ser la primera Cartoixa establerta a la Península Ibèrica. El rei Alfons el Cast si no en va promoure el seu establiment, en facilità sens dubte la seva vinguda.

De la gran Chartreuse de Grenoble arribaren els primers monjos i priors que, degut al color del seu hàbit, eren anomenats els monjos blancs. Primer s’establiren a Poboleda, des d’on poc després supervisaren el bastiment del definitiu monestir d’Escaladei.

Els cartoixans observaven la regla de Sant Bru, per la qual l’austeritat, el silenci i la pregària eren el principi ascètic.

Lectura, meditació, oració i contemplació, els quatre graons per escalar fins a Déu, teoritzava Guigó II, novè prior de la Gran Chartreuse (1174-1180), a l’«Escala dels monjos».

La innovació de l’orde de Sant Bru, a l’època, fou la proposta de viure la vida (o el desert) de l’eremita en comunitat. La Cartoixa, doncs, es construïa de la suma de les solituds de cada una de les cel·les.

En aquell temps, l’eremitisme era una pràctica estesa, i, Montsant, la muntanya santa meridional fins poc abans anomenada Jabal al-Baraka, era plena d’eremites que, havent fugit del món, hi trobaven refugi i silenci.

En un context de renovació espiritual i d’emergència de noves corrents religioses, la Cartoixa permetia sistematitzar la tradició eremítica. La creació d’una comunitat d’ascetes intentava evitar les interpretacions heterodoxes que poguessin sorgir dels eremites fins llavors dispersos en coves i balmes de Montsant. Progressivament, alguns d’aquests ascetes s’integrarien dins la Cartoixa, i així, podem entendre la protecció i el perpetu favor dels reis amb l’orde cartoixana.

Segons recull Gort¹, el rei Martí l’Humà va dir que els monjos cartoixans duien una «vida fort dura i estreta». Sens dubte, una vida dura i estreta, en l’exercici de desprendre’s activament de tot allò material i superflu per a poder crear un espai on conviure, en el confort, amb Déu.

Sovint es parla també de la vida dura i estreta dels prioratins. Vida lligada al terrer pedregós, a l’argila impermeable, a les distàncies que es compten en colls i valls, barrancs i comes, o en pisos de marges, cingles i graus, si la distància a superar és vertical. Vides austeres: frugals i ponderades per alguns; misèries del passat per a d’altres.

Pel caràcter del país, potser cap altre orde no hauria escaigut tan bé com la cartoixana. Potser no calia predicar la pobresa franciscana perquè ja n’era una familiar coneguda. Potser resultarien tan supèrbies com absurdes les metafísiques benedictines en un país on l’autèntica veritat revelada s’expressava en la successió de les estacions i el girar de la terra.

I tanmateix, treballar diàriament el terrer pedregós, regar els sòls impermeables, pujar i davallar cingleres, viure en cases de tàpia, i després de tot fer les paus amb l’argila remoguda, ha portat a prioratins i cartoixans, a reconèixer, en admirar el perfil de Montsant², l’estranyesa de la condició humana: «si sóc tan sols un tros de terra, per què sento un anhel d’eternitat?»³