Ara que sí

De nou a la carretera, des de llavors, per tres vegades que en fan sis, he tornat a veure el Montsant, i a la darrera, m’hi he aturat al davant. Per contemplar-lo breument, per fer-ne una foto més permanent, per arribar a casa i veure que la fotografia s’havia malmès en l’entramat de bits d’un dispositiu que ha resolt fallar en el precís moment. I com hi ha món, encara sembla que, des del cotxe, arribarà el dia en què farem les fotos amb el gest de picar l’ullet, que ja és l’anar fent dia sí i dia també. L’endemà, a la quarta que en fan vuit, ja són dos dies seguits que, a la carretera, els habituals ens creuem i ens saludem. Això de conduir s’assembla a l’anar en bicicleta, comprovem que ens n’enrecordem. Em ve al cap quan em deien que per aquestes carreteres calia sortir amb temps, per si trobaves un tractor carregat i lent, algú massa prudent, la pana pròpia, la d’un conegut o la d’un parent. A l’enumeració hi afegeixo, sortir amb temps, per parar i seguir, parar i seguir. Ara que feia tant. Ara que sí, no puc no veure-ho1.

1«Veritat», AMOR EP, Vàlius i Carlota Serrahima.