Per Castella

Entre matines i laudes

Vam arribar de fosc i no vam veure el paisatge de l’entorn on faríem nit. Abans d’entrar a l’hotel encara vam fer un cigarret. Llavors ens van obrir i vam anar directament al llit. Vam dormir ràpid i bé. A quarts de set ja havíem posat el peu dret a terra i l’esquerra també. L’esmorzar, ens havien dit, el servirien a partir de dos quarts de nou. Havíem dormit massa ràpid i massa bé. Un cartell prohibia fumar a l’habitació. “Sortim?” “Sortim”. El cel era d’un blau elèctric mentre alternàvem una pipada de fum amb una pipada de baf. “Veus algun bar?” “Dos, tancats”. “En fem un altre?” “Va”. Palplantats tornàvem a alternar una pipada de fum amb una pipada de baf i el cel ja canviava cap a gris blanc. Un home amb boina anglesa va creuar la plaça a bon pas i va esmunyir-se dins l’església del convent quan ressonaven les campanes. “Entrem?” “Entrem”. Al fons de l’església una vintena de monjos d’hàbit negre celebraven les laudes. Salmodiaven monòdics. Reverenciaven sota el vers “Glória Patri et Fílio et Spirítui Sancto”. Asseguts a l’útilm banc, vam veure com, transcendit el temple, el dia naixia d’aquelles veus: “Verbo Dómini caeli facti sunt”.

[Novembre, 2019]

L’altre monestir i el padre S.

Surt un home menut a rebre’ns. El fa molt més menut la portalada enorme que obre com qui té una força que li arriba de més amunt. L’home és de somriure franc, gest senzill, mirada clara. L’enormitat de la porta se segueix d’amplíssims passadissos, vestíbuls i escales, de pedra lluminosa i de marbres blancs. El padre S. ens mena fins a la sala de lectura de la biblioteca, senzilla com una sala de catequesi, però plena de llibres dels quals n’hi ha més d’història que de teologia. Ens hi fa sentir com a casa. S’emociona amb la nostra cerca, amb o sense resultats, així avança la ciència. Somriu. Abans d’acomiadar-nos ens fa una visita ràpida pels fonaments de la casa: dels més antics als més nobles. L’aire del lloc és barroc, per les dimensions del monestir i per com s’enlaira l’espadanya de l’església d’aquest estil sobre un altre cos més robust, més compacte, més ocre, del s. XVI. Només hi viuen quatre monjos de l’orde dels agustins, al monestir, i quasi fan com si fossin de premontre. Tan aviat com sortim del recinte comença a ploure fort sobre els ceps adormits a la vora del Duero. Sense sort marxem, sense sort però amb el somriure del padre S.

[Novembre 2019, Juny 2020]

Ermites i esglésioles

Hi ha cançons d’hivern com n’hi ha de pluja i ritmes d’estiu que fins fan passar la set. I també hi ha son de sol i son de fred i son de salmòdia i prec. Tornàvem per rectes carreteres burgaleses mentre plovia tardor i ens arribaven els primers vents d’hivern. I tombàvem envant i enrere escrutant l’aparent monotnonia de l’erm, perquè arreu se’ns insinuaven, discretes, les fites i petges que del mapa i el llibre es feien presents sobre el terreny. El cotxe calent. A fora pluja i vent. Les esglesioles tan soles, que fins les esquiven les bromes quan les arribem; perquè hi ha cançó i hi ha son de salmòdia i prec.

[Novembre, 2019]

Tornada

Deixem l’hotel-hostal on hem fet un parell de nits. La mare i el fill tenen l’amabilitat de l’ofici: hospitalitat i conversa. I memòria. Si no la tenen, fan com sí, i, per ofici, de nou, encerten. Si tornem a la zona, repetirem a casa seva, és la promesa. Comencem el retorn agafant el camí més llarg, direcció oest. Resseguim el riu Arlanza, sense veure’l gaire, fins a trobar el Pisuerga. Els camps de gra i cereal són de terra rosa i vermella. Són incomptables els turons i penso si cada un d’ells té un nom que expressi la mínima diferència i que indiqui una direcció concreta. Sense temps per desvagar-nos massa arribem a la basílica visigòtica de San Juan de Baños. Fem la visita sota un oasi de llum i de cel blau. Per dins és de color ocre història i per fora, mirada de cara, sembla una capseta de plata. Des del pla de la basílica, cap a ponent, encara hi veiem un horitzó insistent. Cap a sol ixent, un horitzó impacient. Sense temps de desvagar-nos pel parèntesi del viatge, comencem la tornada que serà llarga. Palència és broma baixa, Burgos torna a ser pluja i Sòria és sol daurat de tarda. A partir de quan cau el sol, el paisatge el veiem a través dels noms que ja coneixem.

[Juny, 2020]

Exercici de traducció

Entre maitines y laudes

Llegamos cuando ya era oscuro y no vimos el paisaje del entorno dónde íbamos a pasar la noche. Antes de entrar en el hotel fumamos un cigarrillo. Entonces nos abrieron y nos fuimos directamente a la cama. Dormimos rápido y bien. No eran las siete y ya habíamos puesto el pié derecho al suelo, también el izquierdo. El desayuno, nos habían dicho, lo servirían a partir de las ocho y media. Habíamos dormido demasiado rápido y demasiado bien. Un cartel prohibía fumar en la habitación. “Salimos?” “Vamos”. El cielo era de un azul oscuro eléctrico mientras alternábamos una calada de humo y otra de vaho. “Ves algún bar?” “Dos, cerrados”. “Fumamos otro?” “Venga”. Pasmados volvíamos a alternar una calada de humo con una calada de vaho y el cielo ya se tornaba gris blanco. Un hombre con boina inglesa cruzó la plaza y se escurrió dentro de la iglesia del convento, justo cuando tocaban las campanas. “Entramos?” “Entremos”. Al fondo de la iglesia unos veinte monjes de hábito negro celebraban los laudes. Salmodiaban monódicos. Reverenciaban bajo el verso “Glória Patri et Fílio et Spirítui Sancto”. Estando sentados en uno de los últimos bancos veíamos como, transcendiendo el templo, el día nacía de aquellas voces: “Verbo Dómini caeli facti sunt”.

[Noviembre, 2019]

El otro monasterio y el padre S.

Sale un hombre pequeño a recibirnos. Aun lo hace más pequeño la puerta enorme que abre como quien tiene una fuerza que le llega de más arriba. El hombre es de sonrisa franca, gesto sencillo, mirada clara. La enormidad de la puerta se sigue de amplísimos pasillos, vestíbulos y escaleras de piedra luminosa y de mármoles blancos. El padre S. nos lleva hasta la sala de lectura de la biblioteca, sencilla como una sala de catequesis pero llena de libros de los que hay más de historia que de teología. Nos hace sentir como en casa. Se emociona con nuestra búsqueda, con o sin resultados, así avanza la ciencia. Sonríe. Antes de despedirnos nos ofrece una visita rápida por los fundamentos de la casa: desde los más antiguos a los más nobles. El carácter del sitio es barroco, por las dimensiones del monasterio y por como se eleva la espadaña de la iglesia de este momento sobre otro cuerpo más robusto, más compacto, más ocre, del s. XVI. Sólo viven cuatro monjes del orden de los agustinos, en el monasterio, y ya casi hacen como si fueran de premontre. Tan pronto como salimos del recinto cae una lluvia fuerte sobre las vides durmientes al lado del Duero. Sin suerte nos vamos, sin suerte pero con la sonrisa del Padre S.

[Noviembre 2019, Junio 2020]

Cerros y ermitas

Hay canciones de invierno como hay canciones de lluvia y ritmos de verano que hasta hacen pasar la sed. También hay sueño de sol y sueño de frío y sueño de salmodia y ruego. Volvíamos por rectas carreteras burgalesas mientras llovía otoño y nos llegaban los primeros vientos de invierno. Y andábamos, de aquí para allá, escudriñando la aparente monotonía del yermo, porque se insinuaban por todo el entorno, discretos, los hitos y las huellas que del mapa y el libro se hacían presentes sobre los cerros. El coche caliente. A fuera lluvia y viento. Las ermitas tan solas, que hasta las esquivan las nubes, porque hay canción y hay sueño de salmodia y ruego.

[Noviembre, 2019]

La vuelta

Dejamos el hotel-hostal donde hemos hecho un par de noches. La madre y el hijo tienen la amabilidad del oficio: hospitalidad y conversación. Y memoria. Si no la tienen, hacen como sí, y, por oficio, otra vez, aciertan. Si volvemos a la zona, repetiremos en su casa, es la promesa. Iniciamos el retorno por el camino más largo, dirección oeste. Reseguimos el río Arlanza, sin verlo demasiado, hasta encontrar el Pisuerga. Los campos de grano y cereales son de tierra roja y rosa. Son incontables los cerros y pienso si cada uno tiene un nombre que exprese la mínima diferencia y que indique una dirección concreta. Sin tiempo para vagar llegamos a la basílica visigótica de San Juan de Baños. Hacemos la visita bajo un oasis de luz y cielo azul. Por dentro es de color ocre historia y por fuera, mirada de cara, parece una cajita de plata. Desde el llano de la basílica, nos llama un horizonte insistente a poniente. A sol naciente, un horizonte impaciente nos reclama. Sin tiempo para vagar por el paréntesis del viaje empezamos la vuelta que será larga. Palencia es bruma baja, Burgos vuelve a ser lluvia y Soria es sol dorado de tarde. Cuando cae el sol, el paisaje lo vemos a través de los nombres que ya conocemos.

[Junio, 2020]