Casa meva no és només una casa. Casa meva, com d’altres, és un lloc que s’habitava, és a dir, tal com s’habitava s’hi treballava. O, encara més, tal com s’hi treballava s’habitava. Tot el dia. No com ara. O sí, durant el confinament.
La casa com a llar i recer, després de la suor, la pols i el fem. Comptats els metres quadrats dedicats a cada cosa, guanya per molt l’espai industriós a l’espai domèstic. L’espai domèstic era «el pis» i una habitació extra, amb alcova, al pis de dalt. La resta del pis de dalt, més enllà de l’habitació amb alcova, era magatzem de fruita o espai per a les gallines que a la dècada dels 50 o 60 van gaudir d’un terra emmosaiat i d’estufa.
Encara avui, la casa manté una geografia i una toponímia: la botiga, el trull, l’estable, la pallissa, el llenyer, el corral, l’hort, les gallines, el rebost, el molí, el terrat de dalt, el terrat de baix i les golfes.
L’espai «domèstic» també: el foc, la cuina, la pastera, el menjador, el safareig; el cuartet de la padrina, el cuartet del mig, el despatx, la saleta, l’habitació del davant; el pis (de dalt), el rebost (de dalt).
Pocs espais són els que no tenen nom. Si no en tenen és perquè van ser més canviants i ambivalents que els altres o perquè eren sobrers i durant molt temps no s’hi va fer res. Perquè només tenien nom els espais on s’hi feien coses. Fins i tot al rebost o a les golfes, espai de magatzem i de repòs, les coses, a poc a poc, s’anaven fent. Maduraven, com les panses penjades de canyes suspeses amb lligams i fils; s’aguantaven, a la fosca, com els tomatins sobre el canyís o s’assecaven com les ametlles esteses al vent de les golfes.
La casa era la simbiosi del fer i el viure, el viure i el fer. D’aquí la dita: «compra a casa i ven a casa, i faràs casa». La casa que s’habita tal com s’hi treballa, que s’auto-referencia i que s’auto-sosté i que crea i clou un món dins seu. La casa que es fa. Que es fa i es refà com es refeien els canyissos de la teulada i els arrebossats de les parets abans de quedar en pedra freda i nua.
S’han desgranat els arrebossats i la casa cau a trossos, però la casa no ens cau a sobre ni per tres confinaments. La casa és un confinament on la vida va per dins, i toquen i vibren totes les vides, les passades i les dels altres, a través de les tàpies argiloses i del tapàs compartit sota els peus.
Pot ser que ara hi hagi massa casa i la poca vida que hi passa, als espais buits, és la dels murmuris que feinegen en treballs antics quan xiula un corrent d’aire per les finestres esbotzades que aixeca la pols del terra i la del corc, i que ens fa girar i mirar si…
I si no ho hem vist, ho hem sentit. Perquè dins del confiament propi de les quatre parets – dues façanes i dues mitgeres – la casa es fa gran i s’expandeix en un món amb història pròpia que fins prescindeix del món urgent de fora a qui li han prescrit repòs i confinament.
La casa no ens cau a sobre quan s’habita i es treballa, es treballa i s’habita, indistintament.
[Començat en confinament entorn el 30 d’abril de 2020 i acabat durant el confinament de vacances de tardor-hivern el 10 de desembre del mateix any]