L’ARRIBADA, SEGONS CADA UNA DE LES QUATRE ESTACIONS.

HIVERN

A l’hivern hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, en sortir del cotxe, la bafarada agre del fum de totes les fumeres malgrat que la respiració quedava tallada a l’acte per un fred sec i palpable. De segones, el soroll difuminat de la cortina quan el grinyol de la porta de la saleta ens engolia dins de casa. De terceres, l’anar de puntetes fins al tombant del foc i cridar: susto! I l’enèsim susto que ja no era un susto, era un bàlsam. Perquè ja sense quimera, llavors, les abraçades.

PRIMAVERA

A la primavera hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, l’argelaga i la rosella vora el marge. De segones, encara al cotxe, dues juguesques: endevinar si el pantà estaria sec o ple; endevinar com trobaríem, si encès o apagat, el foc a terra. De terceres, mentre es perdia el soroll de la cortina de la porta sempre oberta, l’anar de puntetes passadís enllà i espiar, tot flairant, les mones amagades al cuartet de la padrina. Llavors, arribant al tombant del foc, cridar: susto! I l’enèsim susto, que ja no era un susto, era la retrobada i eren les abraçades. I llavors sí, ens entaulàvem per menjar els panadons de Dijous Sant. Amb l’arribada, l’absència ja no era una de les abstinències.

ESTIU

A l’estiu hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, el silenci dens del carrer a l’hora de la migdiada i el pes de la calda en estirar la bossa de vacances. De segones, a mesura que avançàvem pel passadís a les fosques, el brunzit sonorosíssim de la nevera i el cable d’electra menant-nos fins a la zona adormida, però habitada. De terceres, el grinyol dels balancins en impulsar unes abraçades efusives al crit de susto, abans que el poguéssim cridar nosaltres.

TARDOR

A la tardor hi havia tres coses que marcaven l’arribada. De primeres, la dolçor del raïm encaixat a l’entrada. De segones, el contrast entre la calor de fora i la fresca de la casa, només escalfada, només a vegades, amb un foc de buscalls prims. De terceres, en arribar al tombant del foc, la magrana desgranada a cops amorosits. I llavors cridar susto, ara sí, a l’uníson.