Ell tenia l’art de contar… i una veu dolça i uns ulls brillants i una expressió de sornegueria que, innocents, encara no sabíem desxifrar si n’hi havia més de veritat o de fantasia. Tenia l’art de crear atmosferes, coneixedor de la pausa i del silenci. Tenia l’art de posar-hi l’ensurt i la sorpresa perquè havia conegut nits llargues, nits fredes i fosques, i els llops i els sons de les bèsties. Tenia l’art de donar-nos estris i ginys. Sabia fer coses amb les mans, transformar l’ocurrència en objecte, fer créixer la llavor de la terra. Tenia l’art de sempre voler-nos al voltant! Digudim digudam! I les mans rasposes a les nostres esquenes ens semblaven peces de vellut. I feia olor de sofre a vegades, d’altres, era perfum de pomer farcit.
[Fotografia: octubre 2005; Text: abril 2017]