Un dia sense món

[o la boira del dia 9 de gener]

Quan m’he despertat no hi havia món a l’altre banda de la finestra. Només blancor. De moment, m’he aixecat del llit: primer cafè, dutxa calenta, roba tèbia, segon cafè. S’havia fet l’hora. Tot i sense món he sortit de casa.

En obrir la porta, no hi havia ni ermita ni plaça. Només boira blanca. D’esma m’he arribat al cotxe sense veure cap carrer ni cap casa. No hi havia món sota els peus, que caminaven sense deixar cap petjada.

Si el cotxe l’he trobat de casualitat, el traçat de la carretera s’ha anat fent present només centímetre a centímetre. A banda i banda, per davant i per darrera, no hi havia ni arbre, ni pont, ni marge. Avançava per un món sense món, o això semblava pel bram del motor, per la resta no us ho podria assegurar fefaentment.

Un esquirol ha aparegut en mig d’una corba tancada. I s’ha encarat furiós en veure aparèixer el monstre de ferralla. Confiat de transitar per un món sense món – sense home ni dona, sense soroll ni màquina, sense serp ni àguila – l’ha destorbat la trobada. A mi m’ha reconfortat i m’ha arrencat una rialla, trobar una mica de món tot i la batzegada.

Creia avançar sense tenir-ne la certesa, i, impacient, buscava el castell en un horitzó inexistent. Encara no hi havia món, ni campanar, ni castell, ni muralla. L’atmosfera era d’encamisada, i la boira en tenia tota l’avantatge.

Sense món ni gent, sense tros ni cementiri, sense muntanya ni cel, el dia només semblava avançar al toc somort de campana.

A dins les cases, el dia passava a mesura que buscall i tió cremaven. Només als interiors, amb la paraula, reconstruïen el món que la boira havia esborrat la nit passada.