Aquell dia estava malalta i, en lloc d’anar a l’escola, em portaven a casa els avis. Jo, davant d’aquesta perspectiva, estava més contenta que un gínjol.
A més, per passar l’estona, em deixaven emportar el maletí amb els llibres de contes a joc que contenia; com el conjunt texà molt dels vuitanta. En efecte, calia reivindicar que, si bé de finals, era filla d’aquella dècada.
Malgrat l’entreteniment, el conte que m’embadalia era el que m’explicava l’avi: el conte del rei del nas vermell. I potser era cosa de referents compartits – alguns per continuïtat i herència, d’altres per caramboles de la vida – que el conte semblava transcórrer ara per entre les vinyes del Priorat, ara als lloms arrodonits de la muntanya de Santa Caterina amb el Castell de Montgrí al cimal.
«Tararí, tararí, feia la crida el pregoner, que donava l’ordre a tots els camperols del regne de fer arribar el millor vi fins al capdamunt del castell. El rei, a mesura que provava cada un dels vins sota el pretext de dirimir quin era el més bo, tenia el nas cada vegada més vermell. Fins que al final, marejat, el rei perdia l’equilibri i, caient del tron, baixava rodolant muntanya avall».
En aquell moment del relat, la butaca de l’avi era en sí mateixa tot un senyor tron i des d’ella nosaltres també ens sentíem caure i rodolar fins a trobar el rei nafrat que, compungit i amb el nas ja menys vermell, prometia que no tornaria a passar. Però, com la vida mateixa, tornava a passar quan jo em tornava a posar malalta i el conte tornava a començar.
Des de més lluny, quan deuria tenir aquesta mateixa edat, deia de mi la padrina, que jo n’estava feta una «jaieta», tot i que això ho vaig saber més tard. Potser pel gest tranquil i el posat serè. Potser perquè escoltava més que deia, perquè observava més que feia, perquè quan em cridaven a taula jo responia, entretinguda i amb un aire de paciència existencial, éees iguaaal…
Potser perquè, com llegia en un article recent, «un cop admires els avis, no cal admirar ningú més»1. I jo, potser imitant-los i aprenent-ne, m’amarava d’ells mentre prenia consciència del meu poc temps i del seu molt temps; i del meu molt temps i del seu poc temps.
I així és com, d’avis a néts – de néts a avis, es deu crear la promesa de viure ells en nosaltres i nosaltres en ells.
1Rius, Clàudia; L’Arnau, l’Amèlia i tots els nostres avis, Núvol el digital de Cultura, 31/03/2020.