Van ser moltes les vegades que vam fer punyals per anar a caçar llops; i van ser totes les vegades les que quasi vam anar-hi. A la vora del foc fèiem els punyals. De les caixes de fullola que servien d’encenalls, en trencàvem els laterals, els més curts i els més llargs. Suposo que amb un ganivet tipus navalla, el padrí, escapçava els llistons més llargs i els donava la forma de punta, però potser ho feia amb les mans. Un cop havíem col·locat els llistons en creu a la mida pertinent era el torn dels lligams. De lligams n’hi havia per tota la casa: a la vora del foc, a l’entrada, a qualsevol bossa oblidada rere una porta mig tancada. Perquè servien per qualsevol cosa, els lligams. Per lligar enciams i tomateres o per tancar portes sense pany. I per fer punyals. Per fer punyals els lligams ens servien per fixar fortament la creuera, la intersecció entre la fulla i la peça travessera, per mitjà de passades i passades del fil de plàstic negre. I un nus al darrere. Finalment, passàvem la punta dels punyals pel foc, per endurir-la, com si fossin de forja. Llavors ja podíem sortir a caçar llops i fèiem un assaig pel passadís. I demanàvem de sortir a trobar-los, els tres, al defora, però ja havia caigut la nit i era massa fosc o era hora de sopar o d’anar a dormir. I feia fred al defora i llavors ja ningú volia sortir. Potser l’endemà ja sortirem a caçar llops, ens deien. I qui s’aixecarà per plegar la cendra, ens deien. I l’endemà la nostra cursa no eren els llops sinó ser els primers en llevar-se per plegar la cendra i fer foc.
[19 / 20 de novembre de 2019]