Tinc una casa gran i vella plena de segles que desgranen en les seves parets. Ja no en queda res de l’antic blau de la façana fresca. M’hi estic a dins i sóc militant de la nostàlgia. Per trobar la calma, només em cal fusionar la meva quietud i petitesa amb la seva presència de sons cruixents, amb el seu pes intangible que no és feixuc sinó imponent. Fumo, i deixo passar el temps a un ritme lent mentre s’allargassa parsimoniós i clement. Que és aquell temps circular i rodó que s’ha desentès de les febres del progrés i que no esperona ni la novetat, ni la pressa, ni l’invent.
[Febrer 2015]